Senderisme
Per a alguns, el nom de senderisme els resulta nou, per a altres és només una forma d'anomenar un esport amb molts anys d'existència.
Des de l'any 1996 l'Ajuntament de Sumacàrcer ha anat recuperant alguns dels senders més utilitzats pels nostres avantpassats. No sols eren camins locals, per exemple, la senda o Camí de la Costa, formava part de la Vereda Reial, i avui en dia és via pecuària. Tot i que per a molts açò és nou, dir, que ramats de Castella baixaven per aquests camins fins la ciutat de València, tenien a Sumacàrcer.
Senda Camí de la Costa
Una de les més conegudes de la població, era la via de comunicació amb la Canal de Navarrés.
A tan sols cinc minuts ofereix una vista de la població i part de la Vall del Xúquer, un paratge dominat per camps verds plens de tarongers que bordeja el riu. I en passar unes oliveres, la senda comença a bordejar els impressionants precipicis del barranc del Llop, passant per una de les zones forestals més importants del terme municipal.
Al llarg de tot el recorregut, trobem els matolls típics del bosc mediterrani, mata, romer, sarjolida, etc. que donen un verd característic que acompanya al llarg de tot el camí
Als trenta minuts de recorregut, trobem a la dreta un camí senyalitzat que condueix a la Font de Bartolo, un bon lloc per parar a esmorzar.
En tornar al camí de la Costa, arribem a la Ceja, punt més alt, per baixar fins el Barranc de la Tosca. Aquesta senda té una pendent del 30% als primers tres-cents metres.
Senda de la Tosca (Slv.17)
Una definició per a aquesta senda podria ser la de trenca-cames, amb un recorregut suau durant dues terceres parts del llarg total, però amb un final bastant irregular i de gran desnivell.
Situada al barranc de la Tosca, la senda naix junt a la carretera de Navarrés i el sender discorre pel damunt de la canalització d'aigua que du aquesta des de la Font de la "Tosca" fins a la Plaça de l'Era situada dins la població. Aquesta font és el meridià del recorregut, un lloc pla on fer una parada. Hi trobem una explanada ara dessecada, que abans era una badia d'aigua, que rebosava per les parets de la "tosca", formada per la sedimentació de la calç sobre les falagueres, molses i altres plantes aquàtiques. A pocs metres de l'explanada, el sender es divideix en dos, cap a la dreta ens porta a un fo de calç (calera), mentre que cap a l'esquerra tornem de nou a l'itinerari, que als cinc minuts de reprendre'l comença a fer-se costós. Des d'ací endavant trobem un paisatge ben diferent, i el camí on estem és el de la Ceja, pista forestal a la que també hi arriben altres senders més. És el punt on acaba aquest sender.
