Història

Sumacàrcer és un municipi valencià situat a l'extrem SO de la Ribera Alta. Al seu terme municipal, fronterís  amb la Canal de Navarrés, el riu Xúquer abandona les muntanyes per endinsar-se a la rica vega comarcal. El riu que al seu pas per la localitat porta el seu cabal màxim és l'ànima del poble, aportant vida, riquesa i gran varietat de paratges. La nitidesa de les seves aigües és un atractiu més per la pràctica dels esports de la pesca, la natació, piragüisme i excursionisme.

El Xúquer que parteix terme amb Antella, ha fet de Sumacàrcer un poble sempre eminentment agrícola. El seu terme confronta també amb la vall de Càrcer i s'estén fins la Canal de Navarrès, penetrant a muntanyes i barrancs d'interès ecològic i paisatgístic. Al apropar-nos a Sumacàrcer, el riu es fa estret i les muntanyes de la serra del seu nom s'aproximen progressivament fins el terme de Tous, on està la presa que al 1982 es va enfonsar, provocant nombroses destrosses a l'economia local i de part de la Comarca. 

Barca

El nucli urbà  s'assenta sobre una terrassa fluvial al voltant d'un meandre del Xúquer, quedant enclavat a la falda de la muntanya, cosa que li confereix una imatge pintoresca. Fins la dècada dels seixanta hi havia una barca per creuar el riu, a la que seguí la construcció de vàries passarel·les 1960, 1965, 1983, i finalment al 1990 un pont.

La seva situació estratègica, a cavall entre diferents comarques  i el fet de que al 1431 el rei Alfons el Magnànim li concedira privilegi per tenir barca i peatge, la convertí històricament en un pas estratègic al trànsit de terres castellanes fins la Ribera.

El jaciment més antic del terme municipal correspon a les restes trobades a la partida de la Senda Vedà, l'assentament humà del qual data del Paleolític Superior, època magdalenià, - 15.000 a 9.000 aC. Als peus del castell existeixen importants restes Ibèriques i un poblat de l'edat del Bronze. Restes romanes i medievals s'han trobat també a la partida del Teular.

Alqueria d'origen musulmà. A la primera meitat del s. XIII donava nom a un castell, el terme del qual, inscrit dins del general de Xàtiva, englobava les alqueries de Conca, Benafocen, Xàrquia, Ràfol, Antella, Garbia, Càrcer, Cotes, Sallent, Alcàntera, Beneixides i Ràforl de Beneixida.

A finals del s. XIII el castell fou abandonat, passant la seva població a l'actual emplaçament junt al Xúquer. Les primeres cites de la comunitat mudèjar de Sumacàrcer es remunten a la crònica de Jaume I i als registres de Cancelleria de la Corona d'Aragó als anys 1268-69, tot i que possiblement la conquesta de la zona fou en 1243 quan la crònica nomena la ubicació del campament reial a Sallent de Xàtiva. És en aquest moment quan el lloc passa successivament de la corona a distintes famílies de la noblesa valenciana: Pròxida (1294-1327), Cervató (1327-1362), Muñoz (1362-1410), Quintavall (1410-1426), Pardo (1426-1433) i Crespí de Valldaura, llinatge que ostentarà el senyoriu fins la dissolució del règim senyorial al s. XIX.

Es coneixen CARTAS PUEBLAS de 1403 i 1417, així com de 1610, 1612 i 1616, posteriors a l'expulsió dels moriscs. Al 1663, una vegada repoblada la població i superada la crisi, es concedirà a Ausiàs Crespí de Valldaura, senyor de la població, el títol de Comte de Sumacàrcer. Al 1695 Carlos I atorgava privilegi a la població per celebrar una fira els dies 4 a 7 d'agost, fira que es convertiria fins el s. XIX en una de les 10 més importants del regne de València, en aquest moment els Crespí de Valldaura uniren a la casa, desprès de successius matrimonis, els títols de Comtes d'Orgaz, Castrillo i Vega de Boecillo, amb els senyorius a Castella i els de Serra-Magna i Villasidro, amb possessions a l'illa de Cerdenya (Itàlia).

A València eren senyors també de l'Alcúdia de Crespins des de 1499 i de Callosa d'en Sarrià des de 1761. Dins de la família al s. XVII destacaren Cristóbal Crespí de Valldaura, vicecanciller de la Corona d'Aragó, i Luis i Francisco Crespí de Borja, bisbes d'Oriola, Palència i Vich.

El 20 d'octubre de 1982 la història de Sumacàrcer, es va veure alterada pel trencament del Pantà de Tous. La crescuda de les aigües del Xúquer assola part del casc urbà de la població i assola el 70% dels camps de conreu deixant un record trist i dolorós per als veïns.

Jaciments i Restes Arqueològiques

Formulari de cerca

Dl Dm Dc Dj Dv Ds Dg
 
 
 
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30